“S’ha de saber trobar l’humor dins la tragèdia”

Carlos Saval és un dels àrbitres de la lligueta de futbol 7. Té 47 anys, és solter, i a més a més d’àrbitre és coordinador i relacions púbiques de lligues comercials. Porta 2 anys fent d’àrbitre a la lligueta com a solució als seus problemes econòmics.

Què li porta a acabar arbitrant aquí?

Jo era empresari, però degut a la crisi que estem passant, vaig haver de tancar. Em vaig arruïnar. I llavors necessitava treure’m les garrofes d’alguna manera.

És àrbitre per devoció o per necessitat?

No crec que hi hagi cap àrbitre de lligues comercials que ho faci per vocació. Aquí estàs molt sol, no tens liniers, el teu camp de visió és limitat... no és fàcil. A més a més, has de ser molt psicòleg. Et puc assegurar, que reglament en mà, el 50% s’haurien d’anul·lar.

S’ho passa bé arbitrant?

A mi no m’agradava gens. Però saps què passa, que al final has de trobar l’humor dins la tragèdia. Jo vaig arribar aquí per tragèdia i li he de trobar el gust. Sap greu algun cop, quan algun jugador s’enfada amb tu, però també és part del joc.

Què és el que considera més important en la seva labor en una lligueta com aquesta?

Psicologia i coherència. No has d’oblidar que la majoria d’aquest tipus de partits són per passar-s’ho bé més que per competir. Jo tinc un màster en coaching, i això m’ajuda entendre i reaccionar millor en algunes situacions que succeeixen entre jugadors o de jugadors cap a mi.

Creu que els àrbitres es comporten de maneres diferents amb els equips segons els seu comportament en el camp, precedents...

Sense dubte. Tu saps perfectament quins són els equips complicats i quins són els jugadors que t’ho poden ficar difícil, i per tant, en aquet partit en concret, actues diferent.

Ha passat mai por en algun partit?

Jo no però sé que alguns companys sí. Hi ha jugadors, d'una edat mitjana, alguns fins hi tot professionals retirats, que mostren la seva frustració cap a tu.

Quins han estat els successos més esperpèntics que li han passat en un camp de futbol?

No és tant un succés esperpèntic, però sí un fet que jo no podré comprendre mai. En un partit de pre-benjamins (5-6 anys), després d’una decisió polèmica, els pares van començar a increpar-me. Això va començar a violentar els nens i vaig haver de parar el partit. Vaig anar cap a la zona dels pares i els hi vaig dir: “dos anys per aprendre a parlar, tota una vida per aprendre a callar”. Mai entendré aquest tipus d’exemples que donen els pares en etapes de formació dels seus fills.

Héctor Sentís